L'ART FUNERARI EN LA MEDICINA CATALANA

Cada cultura interpreta el significat de la mort segons les seves creences i els seus patrons i la percepció que se’n té està influïda per la naturalitat amb què es produeix. Caldria aquí recordar les paraules del Dr. Moisès Broggi i Vallès: “Hem de ser conscients que la vida humana comença amb la  fecundació i la naixença, i que s’acaba amb la vellesa i la mort. La realitat ens diu constantment que tot allò que neix es mor. És una llei universal que no podem canviar...”. Malgrat tot, les diferents cultures difereixen en molts aspectes a l’hora d’afrontar l’últim viatge, però n’hi ha un en concret en el qual tots coincideixen: la importància de l’arquitectura funerària, el lloc on reposarà el difunt.  

Antigament, quan a una persona malalta se li agreujava el seu estat de salut i el metge confirmava que s’apropava el seu final, havia arribat l’hora de portar-li el Sant Viàtic i s’avisava al sacerdot que prèviament venia a confessar el malalt. Ocorreguda la mort, s’avisava el fuster per tal que li fes la caixa a mida i es passava la notícia de la defunció als familiars i amics. En alguns pobles petits, una dona determinada que rebia el nom “d’avisadora de morts” anava casa per casa per comunicar-ho als veïns. En altres, era el pregoner qui ho anunciava a la població. Aleshores s’iniciava el ritual de la vetlla. Els familiars més pròxims es posaven de dol, s’arranjava la cambra mortuòria seguint uns patrons molt ben establerts i la família atenia i rebia el condol dels qui venien a fer la darrera visita a la persona difunta, a la qual es vetllava sense interrupció, dia i nit, fins que arribava l’hora de l’enterrament. Per a l’enterrament s’arrenglerava la comitiva d’acord amb unes normes consuetudinàries i socials que s’acostumaven a complir estrictament depenent del tipus de funeral que s’havia contractat: de primera classe, de segona, de tercera o de beneficència.
 
El següent pas era l’enterrament. Aquelles famílies que tenien drets funeraris en un cementiri ja havien fet les gestions necessàries perquè fos rebut el difunt. Molts membres de la burgesia catalana del segle XIX s’havien fet construir en vida panteons i mausoleus dissenyats pels millors arquitectes, escultors i artesans de l’època, en un intent de projectar i palesar que el poder econòmic continuava més enllà de la mort. Els prohoms de la creixent burgesia comercial i industrial no van escatimar recursos a l’hora de projectar el descans etern dels seus estimats i van encarregar sepulcres que són veritables joies, tant des del punt de vista arquitectònic com artístic, entre els quals en podem admirar molts de metges i farmacèutics. Entre aquests podem destacar els de Jaume Ferran i Clua, Bartomeu Robert i Yarzàbal, Valentí Carulla i Margenat, Joaquim Bonet i Amigó, Lluís Comenge i Ferrer, els de les famílies de farmacèutics Salvador Andreu i Grau o Agustí Yáñez i Girona.
 
Avui, el protagonisme familiar en la mort d’un ésser estimat ha deixat pas a les empreses funeràries que s’encarreguen de tot. El cadàver queda immediatament en les seves mans i és als tanatoris on es reuneix la família i els amics del difunt. I al vespre tothom se’n va a casa. En la societat actual, la mort s’ha convertit en un tabú.

En aquesta exposició us oferim una passejada virtual pels cementiris de Barcelona i així poder conèixer millor aquests museus a l’aire lliure. 

Ida Carrau i Bueno

Joan Pujol i Ros