Els símbols funeraris hi són representats en tots els elements que conformen el cementiri: a l’entrada mateixa del recinte, en la llosa d’una tomba, en la columna d’un panteó, en l’àngel guardià d’un sepulcre, en el ferro forjat que tanca la parcel·la, en la planta que creix al costat d’una sepultura i fins i tot en les carrosses fúnebres: tot està farcit de simbologia.
Per una banda, si poden observar elements mèdics i farmacèutics com la copa d’Higieia (filla d’Asclepi), amb la serp enroscada sobre una copa o calze, l’uròbor (la serp que es mossega la cua prové de la tradició grega i representa l’etern retorn o la resurrecció), el rellotge de sorra (de vegades amb ales; representa el pas del temps), les torxes (en al·lusió a la llum eterna, i la que està cap avall simbolitza vida que s’extingeix), les dalles, les calaveres, les creus, l’alfa i l’omega, entre d’altres.
Però en tot el cementiri també són molt recurrents les ofrenes florals i els seus ornaments vegetals. Entre ells, els més abundants són els cascalls (els quals simbolitzen el son etern), la corona funerària (que no deixa de ser un cercle màgic i tanca l’ànima perquè no pugui molestar els vius), la palma (símbol de victòria, regeneració i immortalitat), el llorer (associat també a la immortalitat perquè és de fulla perenne), la margarida (que al·ludeix al caràcter solar per la seva forma), la violeta (el símbol de la farmàcia), l’acant (a la Grècia clàssica estava molt escampat el mite que deia que aquesta planta havia brotat del cadàver d’un heroi), el xiprer (un arbre que mai perd les fulles), la passionera (la flor del dolç somni), la granada (atribut de Prosèrpina, deessa de la vida, la mort i la resurrecció), la pinya (per la forma, es relaciona amb la glàndula pineal, responsable, entre altres funcions, de regular el son) i molts altres més.
Aquesta simbologia vegetal es va recollir en un llibre de 1885 per Celestí Barallat i Falguera, advocat i poeta, amb el nom de “Principis de botànica funerària”, una guia de referència del cementiri enjardinat que calia que tingués Barcelona. Ell va ser un dels impulsors del cementiri de Montjuïc: en una placa de marbre a l’entrada del recinte hi figura el seu nom, amb tota la Junta Municipal de Cementiris del 1883, any de la seva inauguració.
La llista és infinita i, a tall d’exemple, reprodueix la simbologia del panteó de la família farmacèutica Formiguera en què descansen les despulles de Gaspar Formiguera i Valls i del seu fill Gonçal Formiguera i Soler. Malauradament, la desgràcia sembla que va marcar la família: els dos fills de Gaspar, Gonçal Formiguera i Soler moria, molt jove, a l’edat de trenta-set anys, i el seu germà, l’Emili, mor a causa de l’atemptat del Liceu de Barcelona el 1893, amb només trenta-tres anys. Més tard, un altre membre de la família, el polític Manuel Carrasco i Formiguera, va ser afusellat per les tropes franquistes per la seva lleialtat a la República i la seva ideologia catalanista.
