LA FOTOGRAFIA POST MORTEM I LES MÀSCARES MORTUÒRIES
Una pràctica molt estesa va ser la màscara mortuòria, una còpia del rostre del difunt mitjançant el buidatge en guix. En la cultura egípcia, les màscares eren una peça important en els rituals funeraris per espantar els esperits i protegir a l’ànima de qui moria. També en l’antiguitat romana hi havia la tradició funerària d’extreure una màscara mortuòria del difunt (imagines maiorum) i conservar-la a l’atri de la casa familiar, com a una urna funerària. A casa nostra, a personalitats rellevants se’ls va fer la seva màscara mortuòria: al doctor Bartomeu Robert i Yarzàbal, a l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet, al pintor Marià Fortuny i Marsal, a l’escultor Josep Llimona i Bruguera i al pintor Isidre Nonell i Monturiol, entre d’altres. Als països europeus es conserven les màscares de William Shakespeare, Johann Wolfgang von Goethe, Napoleó Bonaparte, Friedrich Wilhelm Nietzsche, Dante Alighieri, Ludwig van Beethoven, Pius IX, Serguei Eisenstein, Isaac Newton i un llarg etcètera.
La fotografia post mortem va ser un gènere fotogràfic que va sorgir com a resposta a la necessitat social de preservar el record del familiar estimat mort. Aquesta pràctica neix amb l’aparició del daguerreotip l’any 1839, a París. De fet, aquell any, el bacteriòleg i doctor francès Alfred Donné va comunicar a l’Acadèmia de les Ciències haver obtingut una bella imatge d’una persona morta. El retrat es feia al llit, però també a peu dret, amb mecanismes especials per mantenir el difunt subjectat pels peus, l’esquena o el cap. Es vestia al cadàver i se’l retratava amb els seus familiars o individualment. I aquest era l’últim retrat del difunt.
