AGUSTÍ YÁÑEZ I GIRONA
[Barcelona, 1789 —1857]
Fill d’un farmacèutic de Vilafranca del Penedès, que regentava la farmàcia de Sant Salvador, situada al costat del Museu d’Història Natural de Barcelona, estudià al Reial Col·legi de Farmàcia. Va ser alcalde segon de la ciutat durant el Triennal Liberal (1823), diputat per la candidatura progressista (1839 i 1840) i l’any 1856 va ser nomenat com a rector de la Universitat de Barcelona. Va morir el 3 de maig de 1857. Les seves despulles van ser dipositades en un nínxol del Cementiri de Poblenou, fins que les institucions mèdiques de la ciutat van considerar que s’havia d’enaltir la seva figura, i per això es va dur a terme una subscripció pública per erigir-li un mausoleu sepulcral. L’arquitecte va ser Jeroni Granell i Mundet, autor d’altres panteons d’aquest cementiri. Sobre un sòcol s’aixeca l’urna sepulcral en què en ambdós costats es llegeixen uns versos del salm, en un dels extrems s’aixeca una testera rematada per una creu i a l’extrem oposat està esculpit un medalló blanc el bust del farmacèutic. Una senzilla reixa de ferro envolta el monument. El dia que es van traslladar les seves despulles, també es plantà un seguit de plantes al·legòriques, entre elles, unes violetes, el símbol de la farmàcia.
PERE VIÑAS I DORDAL
[Moià, 1878 — Barcelona, 1948]
El mausoleu dedicat al tenor Francesc Viñas i Dordal va ser erigit gràcies al seu germà, Pere Viñas i Dordal, farmacèutic i enginyer industrial, que va fer construir aquest mausoleu familiar, on hi són enterrats part de la família Viñas.
Sobre un pedestal de granit s’aixeca un túmul, amb una gran creu, tres figures de bronze que representen a Lohengrin, Parsifal i Tristán, tres dels èxits operístics. Al davant una gran làpida, també de bronze, amb l’escultura del tenor, emmarcada per frondosos arbres fruiters que reguen dos nens. En relació amb els arbres fruiters, es té notícia que el tenor fundà la Lliga de Defensa de l’Arbre Fruiter, l’any 1904 i que va ser promotor de la Festa de l’Arbre Fruiter, en el seu poble (Moià), la popular festa de l’arbre, amb l’objectiu d’inculcar als nens l’amor a la naturalesa i el respecte als arbres. Al basament, l’any i defunció del tenor (1865 al 1933).
L’arquitecte va ser Pau Monguió, i l’escultor, el valencià Marià Benlliure, estret amic del tenor i gran aficionat a la música lírica.
SALVADOR ANDREU I GRAU
[Barcelona, 1841 —1928]
Salvador Andreu i Grau, més conegut com a Doctor Andreu, empresari farmacèutic i recordat per les famoses pastilles contra la tos, “Pastilles del doctor Andreu”, va morir el 3 d’octubre de l’any 1928, amb vuitanta-set anys.
L’arc cova, d’estil neogòtic, va ser projectat en vida del farmacèutic, l’any 1892 i arran de la seva gran espectacularitat i monumentalitat no va deixar indiferent a la premsa catalana de l’època. A la part superior, dos àngels drets, amb rostre serè i aurèola, sostenen el filacteri amb el nom de la família, “Família Andreu y Grau”. A banda i banda, els símbols alfa i omega, i dues plaques de marbres amb els noms dels familiars, a l’esquerra s’indiquen els pertanyents al sexe masculí i a la dreta, el sexe femení. El panteó és coronat per una creu ornamentada amb elements vegetals.
Els autors d’aquest panteó, l’arquitecte Emili Sala i Cortés, els marbristes els germans Ventura i Mas Tarrach i l’escultor Josep Campeny i Santamaria.
JOAQUIM ALOMAR I FONT
[Barcelona, ? — 1890]
El farmacèutic Joaquim Alomar i Font, juntament amb Joan Uriach i Feliu, propietari d’una adrogueria del Born, van fundar l’any 1865, la Societat Uriach- Alomar. Anys més tard, el 1891, amb la mort del senyor Alomar, Uriach va adquirir la totalitat del negoci, deixant enrere aquesta societat, per crear-ne una de nova: J. Uriach & Cía. La tomba va ser projectada, l’any 1822, per l’arquitecte, Frederic Aymaní i Faura. Però l’element més destacat és l’àngel, obra de l’escultor Josep Llimona i Bruguera, autor d’altres encàrrecs funeraris en el Cementiri de Montjuïc. Aquest àngel escultòric suposà un canvi d’estil per l’artista (“Només Llimona ha sabut fer parlar el marbre”, deia el crític d’art català Feliu Elias i Bracons), lluny de l’academicisme oficial, de la rigidesa, amb un intent de deshumanitzar la mort: una estàtua molt més expressiva en sentiments, més humana i no exempta de bellesa. Segurament s’influencià de l’Angelo della Resurrezione (1882) de l’escultor italià Giulio Monteverde, de la tomba de la família Oneto, que es troba en el Cementiri Staglieno, de Gènova, visitada per l’escultor quan l’any 1880, va guanyar la beca Fortuny, convocada per l’Ajuntament de Barcelona, per completar els seus estudis a Roma durant dos anys, prorrogat a dos anys més a Itàlia. Només tenia setze anys.
BALTASAR FORTUÑO I FERRÚS
[Benissanet, 1828 —Barcelona, 1901]
La sepultura va ser encarregada en vida per al doctor Fortuño, nat a Benissanet (Ribera d’Ebre), que va emigrar a Puerto Rico, juntament amb els seus dos germans, un d’ells, el Jaume, també metge. Va exercir la professió al poble Humacao.
L’obra va ser erigida l’any 1901, per l’arquitecte barceloní Ubald Iranzo i Eiras i l’escultor igualadí Josep Campeny i Santamaria. La premsa de l’època, recollia les últimes construccions funeràries entre elles aquesta: “Panteón de D. Baltasar Fortuño, consistente en un ángel con la palma, apoyado en una grande urna esculturada, obra en mármol por el escultor D.J.Campeny”.
La sepultura, en forma de sarcòfag, i decorada amb volutes de fulles d’acant, s’aixeca un àngel femení, que sosté, en la seva mà esquerra, un ram de flors i fulles de cascalls, que simbolitzen el somni etern i en l’altra mà, una fulla de palma, símbol de la victòria i la immortalitat (palma mortis). L’àngel duu les ales desplegades, i vesteix una túnica llarga, d’estil clàssic, deixantl-i les espatlles al descobert i insinuant, uns braços musculosos. Fa sensació de mobilitat, en flexionar una de les seves cames, l’esquerra, i pels plecs de la seva roba. Un rostre serè, adreça la seva mirada cap al cel.
JOSEP MARGENAT I CUYÀS
[Sarrià (de Barcelona), 1807 —1843]
El farmacèutic i síndic de l’Ajuntament de Sarrià, Josep Margenat i Cuyàs, nat a Barcelona, va morir molt jove, a l’edat de trenta-sis anys. Provenia d’una de les famílies més influents de Sarrià i estava casat amb una de les filles de l’industrial Salvador Bonaplata. Josep Margenat va ser assassinat, una nit del 5 de setembre de 1843 durant una revolta progressista que esclatà a Barcelona en contra de l’estat liberal a Espanya.
En l’epitafi escrit hi posa: “Aquí yace el cadáver del Dr. Don José Margenat, farmacéutico que fue muerto el día 5 de setiembre de 1843 siendo síndico procurador del Ayuntamiento de este pueblo por cuyo bien se desvelaba su madre esposa hijos y parientes elevan este monumento a la memoria de sus virtudes y en testimonio de su aprecio”.
A la base del panteó es pot llegir el nom de l’arquitecte, Antoni Pujol i Panadès.