JAUME FERRAN I CLUA
[Corbera de Terra Alta, 1851 — Barcelona 1929]
Metge bacteriòleg. Descobridor de la vacuna contra el còlera.
En el frontis del mausoleu, hi ha inscrit el seu nom, en lletres grans: “FERRAN”. A continuació, s’hi veuen uns personatges en relleu: a l’esquerra, una dona amb el seu fill en braços, que probablement és una de les tres virtuts teologals; Fe, Esperança i Caritat. Al costat, una segona dona, amb una fisonomia semblant a l’anterior, diposita una ofrena de blat a Déu (que representa el símbol de la resurrecció) i l’últim és un infant que acaricia un gos. Aquest gos representa el psicopomp, el guia de l’ànima del difunt. La paraula prové del grec, de la unió d’ànima i guia. El gos que en aquest cas, en la mitologia asteca, provenia dels xoloitzcuintle (nom de la raça dels gossos sense pèl del Perú), acompanya l’ànima dels morts en l’atzarós camí cap al més enllà (en el cristianisme, aquesta figura es representa amb l’àngel de la mort). En una altra cara del mausoleu, una placa pagada pels metges de l’Argentina, que n’admiraven els seus descobriments bacteriològics, hi van escriure: “A FERRÁN. Los médicos y amigos. La República Argentina admiradores de geniales descubrimientos bacteriológicos que lo han seguido con entusiasmo en su obra. Alentándolo a proseguirla, dedican con cariño su homenaje a este apóstol de la humanidad. Buenos Aires, noviembre de 1931”.
JAUME FARRERAS I FRAMIS
[Barcelona, 1845 — 1907]
Catedràtic d’anatomia amb una ferma vocació docent.
El seu sepulcre és obra de l’escultor Rossend Nobas i Ballbé (Barcelona, 1841-1891, cementiri de Poblenou). L’autor, format a la Llotja de Barcelona, havia estat contractat per la Facultat de Medicina com a escultor anatòmic, realitzant models de cera per a la representació del cos humà, pràctica utilitzada com a mètode d’aprenentatge per als seus alumnes. És a la Facultat on va conèixer el doctor Farreras i Framis, el qual li va encarregar, en vida, la seva sepultura l’any 1887. Per a la seva realització, Rossend Nobas es va inspirar en la tomba del polític francès Jacques Marie Eugène Godefroy Cavaignac (cementiri de Montmartre) i que havia conegut per un gravat publicat en el llibre Architecture funeraire contemporaine. La figura denota un gran virtuosisme i un enorme realisme: representa un cos jacent, de marbre, que simbolitza un esquelet amb sudari, i deixa al descobert el crani i les mans del catedràtic. A la base de la sepultura s’hi va inscriure el nom de l’arquitecte barceloní Emili Sala i Cortés. A banda i banda, es representen els símbols alfa i omega, el principi i la fi, segons l’Apocalipsi.
RICARD BOTEY I DUCOING
[Barcelona, 1855 — 1927]
El gran otorrinolaringòleg a la Barcelona de finals del segle xix i principis del xx
El panteó, de grans dimensions, té a la façana un portal en arc ogival, flanquejat per unes columnes amb uns capitells en què es representa la vida (el rostre d'un querubí), i la mort (una calavera). Hi destaca en el timpà, un monumental medalló amb el bastó d'Esculapi i la serp entortolligada, emblema de la medicina. Es complementa amb els símbols alfa i omega, la primera i última lletra de l'alfabet grec, que simbolitzen el principi i la fi, i el conjunt està decorat amb ornamentacions vegetals.
DOLORS ALEU I RIERA
[Barcelona, 1857-1913]
Primera doctora en medicina de l’estat espanyol
La seva sepultura va tenir lloc en el moment del seu traspàs, al cementiri de Montjuïc, però l’any 1953, el seu net, Camil Cuyàs i Zaragoza, va traslladar-ne les despulles al panteó familiar, que es troba al cementiri de Sant Andreu del Palomar. El projecte del panteó, que data del juliol de 1952, és obra de l’arquitecte Ramon Paradell i Rosich (Barcelona, 1904-1972) i de l’escultura se’n va fer càrrec Ramon Mora i Camps. Presideix la làpida una gran creu llatina de granit i una inscripció: Familia Cuyàs. Cal destacar que en l’esquela no es feia cap mena de referència a la seva professió de metgessa.
VALENTÍ CARULLA I MARGENAT
[Barcelona 1864 —1923]
Filantrop i mecenes, Director de l’hospital clínic, Catedràtic de medicina i Rector de la Universitat de Barcelona.
La tomba de la família de Valentí Carulla és una sepultura senzilla que passa desapercebuda al visitant del cementiri, atès que no presenta elements artístics destacables. És una tomba amb una gran creu trilobada i, sobre la llosa, una corona i la inscripció següent: “Propiedad de Adolfo Carulla”, en al·lusió a Adolf Carulla i Herp, família política del doctor Valentí Carulla. La parcel·la està encerclada amb una barana de ferro forjat, sense cap mena d’ornamentació addicional. La sepultura estava en procés de desnonament per la caducitat dels drets funeraris i l’estat d’abandó en què es trobava. Finalment, gràcies al fet d’haver-lo localitzat amb aquest treball, n’ha estat possible la conservació.
JOAQUIM BONET I AMIGÓ
[Barcelona, 1851 — 1913]
Primer president del col·legi de metges de Barcelona, obstetra de gran prestigi social, Degà de la facultat de medicina i rector de la Universitat de Barcelona.
El panteó del Dr. Bonet es va erigir el 12 de novembre de 1884, sota la supervisió de l’arquitecte barceloní Antoni Rovira i Rabassa. Aquest monument funerari d’aspecte monolític es va aixecar sobre un basament de marbre blanc. A la base del monòlit, s’hi va gravar a la pedra el nom dels germans Ventura i Mas Tarrach, escultors, marbristes que tenien el seu taller al carrer de Muntaner, número 6 de Barcelona. A la làpida, hi ha la inscripció “Família Amigó-Bonet”. Un seguit de sanefes ornamentals decoren part del frontis. A continuació, una altra inscripció deixa constància de la propietat del panteó: “Propiedad Funeraria del Dr. Bonet”. A la columna, i seguint la tradició cristiana, hi ha una creu llatina. En una de les quatre cares, s’hi troba la corona funerària, amb motius florals, com els cascalls, que representen el son transitori mentre el difunt espera la resurrecció. El conjunt queda tancat per una catenària de ferro forjat per barrots i sostinguda amb pinacles.
LLUÍS COMENGE I FERRER
[Barcelona, 1854 — 1916]
Historiador de la medicina, periodista mèdic i higienista
A la base del panteó s’hi troba el nom del mestre d’obres, Joan Barba i Balanzó, autor d’altres panteons al cementiri de Montjuïc (el de la família Gassol i, el de Josefa Marquès) Barba també va treballar en la coneguda “Casa Vermella” (barri del Clot) d’estil modernista. Al frontis, s’hi llegeix la inscripció “Al doctor D. Luis Comenge. Su entenado Luis de la Tapia”, en referència al seu fillastre, Luis de la Tapia, fill del primer matrimoni de la seva dona i conegut poeta i periodista. A continuació, a la columna, ornamentada amb motius florals, destaquen els cascalls. A la testera, una gran creu celta, amb el crismó, i les lletres gregues X i P, en al·lusió a Crist.
PERE FARRERAS I VALENTÍ
[Barcelona, 1916 — 1968]
Pioner de l'hematologia clínica espanyola
El Dr. Pere Farreras i Valentí va morir el 17 de maig de 1968, amb cinquanta-dos anys, a causa d'un infart de miocardi. Era fill del metge Pere Farreras i Sampere i net del també doctor Ignasi Valentí i Vivó. Es va formar en Hematologia Clínica i després de ser professor a Barcelona, va obtenir la càtedra a Cadis i posteriorment a Salamanca fins al 1964, any en què finalment es va traslladar a Barcelona per crear i dirigir el Departament i l'Escola d'Hematologia de la Universitat de Barcelona. El panteó on va ser enterrat pertanyia a la família de Jaume Camp i Raus i a la seva dona, Maria Vilardebo i Muns, morts el 1870 i 1878, respectivament. Sobre una base amb tres arcs ogivals, en el pedestal s'erigeix la figura d'un àngel, que amb el pas del temps ha quedat molt malmès. Li falta una de les ales i la seva cara està desdibuixada. D'aquest panteó no hi ha més dades.
JAUME PEYRÍ I ROCAMORA
[Reus, 1877 — Barcelona, 1950]
Un dels creadors de la dermatologia catalana i primer catedràtic a Barcelona.
El Dr. Jaume Peyrí i Rocamora, en vida, va fer construir un panteó en un terreny de la seva propietat, al cementiri de Montjuïc. La direcció de les obres va anar a càrrec de Josep Alemany i Juvé i del taller marbrista Roberto Passani, un dels principals proveïdors d’obres als cementiris de Barcelona i d’arreu de Catalunya. Fou concebut com un petit templet d’estil clàssic amb una coberta a dues aigües i un frontó triangular. Al frontis, sobre una placa de marbre negre, hi ha un bust dins d’una corona funerària. Com a assagista i humanista, Peyrí es va interessar per l’obra del poeta Horaci —fins al punt d’escriure el llibre “La medicina de los libros de Horacio”— i per aquest motiu, s’observa en els laterals de la tomba, unes paraules del poeta: “Tecum vivere amem, Tecum obeam libens” (Requiescat in pace), que recorda una oda entre dos enamorats: entre el poeta i la seva estimada, anomenada Lidia, nom que coincidia amb el de la dona del metge (Lydia Dalmau i Pons). Sobre la llosa, hi ha esculpida una creu llatina.
RAFAEL RODRÍGUEZ MÉNDEZ
[Granada, 1845 — Barcelona, 1919]
Notable metge higienista, un dels millors catedràtics de la facultat de medicina i rector de la Universitat de Barcelona.
Les seves despulles en un primer moment es van dipositar a l’església de la Bonanova i finalment se’l va enterrar al cementiri de Sant Gervasi. En el seu llegat, el doctor va deixar escrit que l’enterrament havia de ser al més senzill possible, gens sumptuós, que el funeral fos sense pompa. No volia que la Facultat de Medicina en fes cap acte commemoratiu i ni que se’n publiqués l’esquela. Aquestes disposicions les va llegir el seu amic Andrés Martínez Vargas, que va acabar dient: “Leyendo aquellas disposicions parecíame asistir a aquellas pláticas de Sócrates con sus discípulos hablando de la muerte que venía próxima, con igual quietud espiritual que si se tratara de un asunto ajeno o vulgar”. D’aspecte monolític, en una sola pedra hi ha la inscripció “Família Rodríguez Méndez” i està decorat amb una corona funerària de llorer. A la cornisa, hi ha unes formes alades que recorden símbols egipcis i, a sobre del podi quadrangular, un gran gerro funerari. A la part inferior s’hi indica l’any: “1900”, en què possiblement va ser construir. Al voltant hi ha una artística barana de forja que acaba amb fulles de cascalls, les plantes del son etern.
AGUSTÍ PEDRO I PONS
Barcelona, 1898 — 1971]
Creador de la gran Escola de Medicina Catalana de la segona meitat del segle xx
El doctor Agustí Pedro i Pons va morir el 17 de març de 1971, a causa d’un infart de miocardi, amb setanta-dos anys. En el seu testament va establir que tota la seva fortuna es destinés a la creació d’una fundació —la Fundació Universitària Agustí Pedro i Pons—, la finalitat de la qual és concedir ajudes per ampliar d’estudis o elaborar treballs d’investigació de Medicina, Biologia, Farmàcia, Filologia, Filosofia, Geografia i Història, Geologia, Matemàtiques, Pedagogia, Psicologia i Química. Les seves despulles es van dipositar al seu panteó, a l’agrupació 3, via de Santa Eulàlia, número 181.
BARTOMEU ROBERT I YARZÀBAL
[Tampico, Mèxic 1842 — Barcelona, 1902]
El clínic més prestigiós del darrer terç del segle xix, catedràtic de la Facultat de Medicina, alcalde de Barcelona i prohom.
El panteó, l’any 2002, any del centenari de la mort del Dr. Bartomeu Robert, va estar a punt de ser desnonat per no haver satisfet els drets funeraris corresponents. La premsa catalana es va fer ressò de l’oblit i la deixadesa en què es trobava la tomba. Els familiars més directes, desconeixien que estigués en aquest estat.